Licantropia inventa una llegenda gòtica de misteri,
protagonitzada per éssers amb particularitats llobunes, que s’inicia al segle
XVII, amb les desventures del Mossèn Magí missioner que recorre els racons més
feréstecs del Matarranya, i s’estén fins a l’actualitat.
Comentari
Val a dir que mai hem tingut un misteri de tal envergadura
tant a prop de casa. Si exceptuem els “dips” de Joan Perucho, vagant entre
Morella i Gandesa, hauríem de desplaçar-nos a la Transilvània del segle XIX per
a trobar un indret tant inquietant i uns hostes tan aparentment normals i alhora
tan terrorífics coms els que es troba Mossèn
Magí, personatge que està més a prop del Jonathan Harker de Bran Stoker que de
l’Antoni de Montpalau de Perucho.
Un aspecte que m’ha interessat especialment de la novel·la
ha estat el lèxic acurat que maneja l’autor. És remarcable l’ús que ha fet del
català estàndard i dels diferents
dialectes locals, posant en boca de cada personatge el seu dialecte natural
segons el territori del que prové. Visc al territori on té lloc la narració
(territori fronterer de gran riquesa i alhora gran complexitat lingüística), i
sé que ha fet un gran treball de camp i d’investigació en aquest aspecte. També
m’han encantat l’estil específic del primer capítol, utilitzant un vocabulari actual però de
reminiscències arcaico-rurals que ens transporten al segle XVII (el dedins i el
defora, fogasses, casalicis, enraonies i maltempsades, calcers i piuladisses,
bosquines inconegudes…..).
La resta de la novel·la té com a protagonista en Llorenç, un
xicot de Barcelona instal·lat al poble Aragonès d’on prové la seva família
materna. En Llorenç es mourà entre les àrees d’influència de Tortosa, Alcanyís
i Morella, investigant els seus orígens i alguns fets estranys esdevinguts
darrerament al poble. Ubicant la trama en aquest triangle màgic on conflueixen
sense pudor Tarragona, Castelló i Terol, Carles Terès ens mostra un territori sense
límits provincials rellevants, ni diferències geogràfiques, ni conflictes
idiomàtics. Amb excepció d’un parell de reflexions sobre incongruències entre
llengua i administració, ens dóna a
entendre que la rutina dels habitants d’aquestes terres discorre al marge de
diferències polítiques.
La novel.la es llegeix d’una tirada, enganxa i manté l’interès
fins al final. Tot i així la història que es narra és complexa i els nusos familiars que
desemboquen en l’epíleg també. Ha tingut l’encert, tal i com passa a la vida
real, de deixar uns quants caps per
lligar(la foto de l’Agustí nen, qui era realment la Mahtab, l’origen de la raça
maleïda), la qual cosa augmenta la intriga i la implicació del lector amb la història.
Com a lectora mai m’ha agradat que m’ho donin tot mastegat. Jo també valoro la
suggestió per sobre la descripció detallada a voltes excessiva com passa a
American Psycho de Bret Easton Ellis, per posar un
exemple.
També he d’agrair a Carles Terès les referències gòtiques,
tant explícites com implícites (Lovecraft, Roger Corman, Perucho, Stoker, la
nit de Walpurgis... formen part de l’imaginari de la nostra generació), tot i que m’ha interessat molt més l’enfoc pseudocientífic de la licantropia. Crec que la
historia té un to realista, quotidià, proper al dia a dia de qualsevol parella
moderna. Per això em semblen molt més adients els arguments biològicament
plausibles de la malaltia dels enllobats, que no pas les apuntacions fantàstico-gòtiques
amb aire de “dejà vu” de les doctrines més o menys peregrines que regeixen la
vida dels enllobats.
Resumint, Licantropia és una bona novel·la, de trama sorprenent i insòlita en el nostre entorn i que paga la
pena llegir-la, parlar-ne i recomanar-la.