Fa poques hores que he acabat la lectura i encara tinc molt
a pair.
Després de llegir-lo, de patir, d’assaborir també la seva
literatura viva, bategant entre la bellesa i la crueltat, metàfora rere
metàfora, desplegant imatges belles i terribles, sublims punts de vista en boca
de les bèsties que acompanyen el protagonista en el seu viatge. Hi ha paraules
que hauria preferit no llegir mai, però no hi ha manera de tornar enrere.
Conec una mica la literatura àrab i l’africana. Mohammed
Xukri i les seves vivències al Rif, Rachid
Boudjedra i l’Argelia del segle XX, Abderrahman
Mounif i les presons de dictadures, Boubacar Boris Diop i el genocidi de Ruanda, Ahmadou Kourouma i els
nens soldats de Liberia...Tot el que he llegit fins ara acostuma a ser
colpidor, sec, increïble a vegades. Els autors dels que us parlo no tenen el
mateix bagatge que nosaltres, no mesuren amb les mateixes vares. Són com
nosaltres però al mateix temps no ho són. Les seves guerres, els seus
conflictes socials i religiosos, tot allò que han mamat és diferent. Tenen
diferents rasers, estan situats en coordenades de la vida molt diferents a les
nostres.
Jo només intento comprendre...
Aquesta darrera lectura, però, ha estat terrible. Sabia que
no seria fàcil, havia vist la versió cinematogràfica de la seva anterior obra Incendies. Creia que estava
preparada. Però no. Suposo que ningú ho està. Suposo també que l’escriptura de
la obra ha provocat molt de patiment en l’autor. Suposo...
Ànima no m’ha
donat respostes a res, més aviat ha obert profunds solcs de preguntes. ¿què és
realment l’ésser humà? ¿És possible que en la nostra essència amaguem armes tan
terribles? ¿Per què ens han posat al món? ¿Són iguals totes les baralles, totes
les guerres o unes són més cruels que altres? ¿Són intercanviables els papers
de víctima i botxí? ¿Som bèsties maquillades per a semblar éssers civilitzats,
per fer veure que som sociables? ¿Tan fàcil és que se’ns esborri aquesta pàtina
de maquillatge de civilització i empatia?
No puc recomanar-vos aquesta novel·la. Ni a vosaltres ni a
ningú. No vull ser responsable de la
vostra metamorfosi. Cada u que faci
el que li sembli més adient.
Us deixo uns paràgrafs, però només són gotes en front del
diluvi del text complert de Mouawad.
“Els humans
estan sols. Malgrat la pluja, malgrat els animals, malgrat els rius i els
arbres i el cel i malgrat el foc. Els humans es queden a fora. Han rebut la
pura verticalitat en present, i tanmateix van, tota la vida, encorbats sota un
pes invisible. Alguna cosa els esclafa”
"...no
hi ha res tan embriagador com sentir-se perillós i puixant. Saber que pots
matar la persona que tens al davant, saber-ho, saber que només depèn de la
nostra voluntat que l'altre conservi la vida o no, saber això, aquesta
consciència, és la droga més forta que la humanitat s'ha inventat mai. A en
Rooney li agrada fer por... Li agrada tenir poder sobre la vida de la gent que
troba."
“Li brollava
groc de les parpelles mig closes. He bordat. Ha somrigut. Aleshores he sabut
que aquest home, fa temps, i d’una manera que només sap ell, havia lligat el
seu destí al de les bèsties.”
“Han
saquejat les tenebres i han tallat la nit a ganivetades amb els seus llums. Han
enfonsat els peus a la terra amarada de pluja i neu fosa: homes, gossos i
màquines, sortits del no-res per desplaçar les ombres dels arbres i estellar el
silenci.”
Ànima / Wajdi Mouawad / Traducció: Anna Casassas Figueras / Editorial: Edicions del Periscopi / Pàgines: 441