 |
Jo voldria apuntar que molta gent viu exclusivament dels
llibres. És el cas dels llibreters, dels editors i de tot el cercle editorial,
dels agents literaris, dels impressors...
Paradoxalment els autors
no poden viure dels llibres.
Hi ha excepcions, és clar. És el cas dels escriptors
consagrats, dels escriptors de best-sellers...
Casualment aquestes excepcions són els que publiquen també en altres llengües.
Els best-sellers també formen part de
la paradoxa que diu que la literatura que més es ven és la que té menys
qualitat literària. De fet diria que la qualitat no és una prioritat en les
obres que neixen amb aquesta vocació de ser supervendes, i tanmateix són les que
reben més suport comercial i promocional per part de les seves editorials i dels
llibreters. Hi ha excepcions, ho repeteixo, però són això: excepcions.
Sebastià Bennasar també en parla en el seu article EL PRECARIAT LITERARI (De què viu un
escriptor?) http://blocs.mesvilaweb.cat/ballaruga/?p=267867
I aquí es veu clarament com el peix es menja la cua. Si un
autor no pot viure de la literatura, ha de treballar en altres coses per a
guanyar-se les garrofes. Amb la precarietat laboral actual, al nostre autor amb
prou feines li quedarà temps per a la creació. Aleshores o bé l’abandonarà, o
bé la deixarà com a una activitat residual i esporàdica. En qualsevol cas serà
difícil que li pugui imprimir la qualitat que desitjaria: a escriure s’aprèn escrivint
i llegint. Ambdues coses requereixen una important inversió de temps que no té
el nostre autor.
Heu escoltat alguna vegada aquesta frase: “El que es publica
en català no té prou qualitat”?
Doncs resulta que hi ha de tot, com diu Lluís Bosch al seu
blog http://nigrasum2.blogspot.com.es/2016/07/lestiu-de-lescriptor-diletant-1.html
Paradoxalment crec
que un gran volum de publicacions no és sinònim de que la literatura catalana
gaudeix de bona salut.
Ans al contrari! Entre els nombrosos títols
publicats, els de més qualitat literària passen desapercebuts. I per a reblar
més el clau, sé d’autors a qui s’ha criticat que són massa literaris. És per a
donar-se cops de cap contra la paret.
Crec sincerament que les grans editorials que publiquen en
català publiquen massa. I no em refereixo a la quantitat d’exemplars, sinó a la
varietat de títols. La fórmula que aplica l’editorial és senzilla: Si, per
exemple, cobreixen despeses venent 100 exemplars d’una obra i l’autor té una
capacitat de venda en el seu cercle personal de 200 exemplars, no cal fer
tiratges gaire llargs ni promocions amb la finalitat d’abraçar un cercle més
ampli. És més econòmic anar publicant altres títols d’altres autors. Molts títols.
Al cap i a la fi hi ha escriptor a cabassos, tots ells amb una o varies novel·les
sota el braç, creades de forma gratuïta durant mesos de feina, per amor a l’art.
Qui cobra un sou per estar escrivint una obra de narrativa?
Una coneguda editorial catalana (que no anomenaré) publica
més de 500 obres de narrativa a l’any. Si, al cap de l’any, ven 200 exemplar de cada, en
total sumen 100.000 exemplars. El total d’autors rebran aproximadament 200
euros cada un. Si l’editorial apostés per vendre el mateix nombre d’exemplars
però de 10 autors, cada autor percebria un sou digne. Podria ‘professionalitzar-se’
Sé que aquests
càlculs són esquemàtics, però aproximar-se a aquest model no ha de ser tan
difícil: darrerament han nascut moltes petites editorials que si que publiquen
pocs títols però molt ben triats i en fan un seguiment i una promoció acurada.
Gràcies a totes vosaltres perquè així es cuida la literatura, s’educa al
lector, es respecta l’autor i se l’alimenta. L'amiga de Mafalda, la Libertad, deia referint-se a sa mare que és traductora: "Conoceis a Sartre? El último pollo que comimos lo escribió él". Sempre m'ha encantat aquesta imatge tant gràfica.
Com a lectora també agraeixo aquest model, m’ofusca la gran
varietat de llibres que trobo a les llibreries. En els darrers temps em resulta
més fàcil triar un llibre confiant en l’editorial que el publica més que en l’autor.
Potser com a autora en sortiria perjudicada i les meves novel·les no entrarien
dins els paràmetres exigits, però és un risc que no m’importaria córrer.
I dit això, me’n vaig a llegir una estona.