divendres, 26 d’agost de 2016

BESÒS MAR - Lluís Bosch

Fa més d'un any que tenia pendent escriure l'apunt de Besòs Mar. Lluís Bosch, però, és un autor que em commociona, que l'he de llegir amb calma perquè sempre hi ha rellevàncies en el que diu. Estic aquí després d'una segona lectura i, ara sí, us deixo unes quantes impressions.

Ja en el capítol (-1) l'autor ens fa tota una declaració d'intencions: ens deixarà veure per una escletxa uns dies de la vida de l'inspector Crespo. Una finestra oberta en el temps i en l'espai (com a les velles pel·lícules de ciència-ficció):2003, Barcelona.
S'ha trobat un cadàver a la platja però l'autor no pensa pas aclarir-nos els misteris ni descobrir trames. Per això és important retornar a aquest primer capítol un cop acabada la lectura.

L'inici és brutal literàriament parlant. Ens presenta d'una revolada el que veurem en la finestra espai-temporal (que durarà el que duri la lectura), des de l'inici dels fets fins al desenllaç. Un narrador omniscient que sap del passat i del futur ens fa un recorregut per la vida policial de Crespo, ens posa en situació de comprendre el seu estat físic i anímic actual i ens diu clarament que l'autor creu en el karma i en una mena de justícia poètica del destí. Aquest to d'inevitable desastre es perd a partir del capítol 1 i no es torna a recuperar fins al final, tancant la finestra.


He de dir que Lluís Bosch és un artista creant ambients. En quatre línies és capaç de descriure la decadència d'una vida, la samorda vora el mar, l'ensopiment d'una habitació, la sordidesa d'un bar de carretera.

Bosch, a més a més, és un prestidigitador que vol deixar una sensació d'engany en el lector. De fet tens la constant sensació de què el que passa a en Crespo és tot plegat un somni, i acceptes navegar per una bombolla d'irrealitat que barreja sense cap mena de pudor la violència més crua de la policia franquista al País Vasc amb els deliris, encanteris i profecies d'una bruixa del segle XX. I com no podia ser d'una altra manera, planeja de fons el desencís d'un immigrant que mai se sentirà part de la terra d'acollida i les arrels del qual s'han eixugat amb el temps, sense adonar-se, convertint-se en pols de somni.


El treball lingüístic fent expressar cada personatge a la seva manera pròpia i intransferible és d'agrair, tot i que crec que és millorable (l'inspector Crespo, natural d'Extremadura, no acaba de decidir-se per una fórmula, i el trobem parlant-se a mateix en català, alternant català i castellà quan es dirigeix a en Rodergues o a Conte o als bessons...). Fa una recreació forçada i poc realista del bilingüisme, seguint uns criteris d'expressió que he trobat aleatoris.
En canvi mostra amb precisió, agudesa i detall el món de contrastos a què s'enfronta el detectiu: policies veterans hereus del franquisme vs. principiants criats en democràcia, flamants mossos d'esquadra vs. la rància policia nacional, el fred i llunyà centre urbà vs. els fantasmagòrics suburbis, les escadusseres relacions de veritable amistat vs. les d'interès cru i pelat, ...
 


En conjunt, l'estil estimulant punyent i franc de Lluís Bosch toca la fibra, fa cavil·lar, ens posiciona en altres talaies des d'on mirar el món que ens envolta i que creiem conèixer. Llegiu-la, feu-me cas, que en gaudireu. Jo m'embarcaré en la seva primera novel·la "Aire brut", que se m'havia escapat.

Besòs Mar / Lluís Bosch / Edició: Alrevés 2015 / 229 pàgines / ISBN 978-84-16328-18-5




1 comentari:

  1. M'agrada molt la teva ressenya. M'agrada que no diguis que l'inspector Crespo és una persona menyspreable, perquè a mi em sembla que és una persona amb els defectes de les pesrones com jo. M'agrada com has copsat el sentit global de la novel·la. Crec que és la ressenya que més m'agrada. Sobre la qüestió lingüística vaig optar per una opció de risc, perquè no hi ha art ni creació sense risc.

    ResponElimina