dilluns, 8 d’agost de 2016

VOCES DE CHERNÓBIL – Svetlana Alexiévich



“Saps què va passar a Txernòbil?”, em pregunta un amic “Si, és clar que ho sé, com tothom”, responc. I m’ofereix el volum de la Svetlana Alexiévich. sense dir res més.

No, no sabia res de Txernòbil. Quatre frases fetes, tres notícies del telediari, dues opinions formades en la llunyania, una punxada al pit en veure un reportatge, cap coneixement.

Alexiévich em desconcerta. La primera paraula del volum diu: “Ensayo”. La segona, “Crónica”. Tanmateix les veus de Txernòbil són literàries, no pas un llistat de testimonis literals. Alexiévich filtra, mastega de forma molt subtil la informació rebuda després d’entrevistar-se durant vint anys amb persones relacionades d’una manera o altra amb l’explosió del quart reactor, aquell 26 d’abril de 1986. Familiars dels bombers que varen apagar el foc, liquidadors encarregats de les neteges posteriors dels territoris més afectats per la radiació, habitants dels pobles veïns, treballadors de la central, infermeres, tècnics, mestres, científics, vídues, pagesos, soldats, voluntaris...

Més que un mosaic, el que tenim entre les mans és un calidoscopi complex. Calidoscopi que vol ajudar a comprendre allò que és incomprensible: el drama global causat pel desastre. Podrem intuir les situacions personals, els conflictes morals que assetgen els afectats, els drames dels evacuats, la percepció d’un enverinament invisible que pateixen tots els objectes i materials casolans i també les persones i el animals. Ningú, encara ara, té una informació global, ni tant sols els personatges, les veus dels quals anirem escoltant. Tot el que tenim són visions esbiaixades, coixes, partides, fragmentades. Difícilment traurem l’entrellat del drama. 

Les veus de Txernòbil, totes les veus són, al cap i a la fi, la veu d’Alexiévich, mirant d’aglutinar les experiències disperses. Un cant coral, una veu poètica, freda i descarnada al mateix temps, que (igual que la radiació) deixa infinitud de forats a la pell, al cos, a l’ànima. Forats de por, d’incomprensió, de malura, de soledat. Ferides físiques i psicològiques.

Però Alexiévich va més enllà: ens explica també la relació home-estat dins el sistema soviètic, l’estructura de rusc on l’individu està al servei de l’eixam, o més encara, de l’elit de l’eixam. El fracàs del sistema soviètic es va consolidar, diu ella mateixa, a Txernòbil. Les persones que es van sacrificar, abanderats de l’heroisme inculcat (moltes van anar voluntàriament per a salvar la pàtria del desastre)  i que després van patir l’oblit i l’arraconament per part de totes les institucions, són víctimes de la ignorància imposada, de la submissió i del jou de l’estat, però herois de la supervivència.

No diré res més, només que Alexiévich és una veu que val la pena escoltar i s’ha d’escoltar. Perquè Txernóbil també forma part del nostre món.


Voces de Chernóbil / Svetlana Alexiévich / Traducción de Ricardo San Vicente / Edició: Debolsillo 2015 / 406 pàgines / ISBN 9788490624401
 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada